Entrevista a Gustavo Guirado de la revista ENTREACTE - Barcelona / España

ENTREVISTA A GUSTAVO GUIRADO «SOBRE LA POÈTICA DE L'ACTOR AL SEGLE XXI»

Texto original en catalán.

http://www.entreacte.lesrevistes.cat/ct/Cos/Entrevistes#14893

Gustavo Guirado és director de teatre i actor. Coordina el Circuito Interbarrial de Teatro, programa de la Secretaria de Cultura de la Municipalidad de Rosario i és docent de les càtedres Actuació III i Direcció d’Actors i Posada en Escena en les dues Escoles Provincials de Teatre de Rosario. És també docent de Perfeccionament i Investigació Actoral i de Direcció i Posada en Escena en seminaris dictats en diferents Festivals Nacionals de Teatre a l’Argentina i en cursos anuals a la ciutat de Rosario. Durant els últims quinze anys ha intervingut com actor en diverses obres de teatre i en diversos llargmetratges. Els seus dos darrers muntatges com a director de teatre han estat: “Medea”, versió lliure sobre la tragèdia d’Eurípides, estrenada l’octubre de 2004, una obra que ha participat en Festivals Nacionals i Internacionals amb premis a la direcció i a l’actuació femenina, i “El rei, les reines, el metge i ella”, basada en textos d’Ionesco i estrenada el novembre de 2006, obra que ha estat seleccionada pel Festival Regional de Teatre d’Argentina 2008.
E. Cervera i A. Solsona entrevistant a Gustavo Guirado
Enric Cervera

- Qui és Gustavo Guirado?

Sóc un actor que dirigeix i que treballa amb altres actors, em dedico a la formació d'actors fonamentalment. Els tallers i els seminaris que jo dono fa quinze anys tenen a veure amb l'experiència d'investigació en relació a l'actuació. De l'actuació per la qual he transitat i continuo transitant. No hagués pogut de cap manera elaborar ni sistematitzar una visió, una concepció del teatre si no hagués estat actuant al mateix temps, que no vol dir que altres sí que ho puguin fer.

- Què entens per poètica?

És el lloc que a través dels miŀlennis ens transcendeix a la contemporaneïtat i de la qual el treball de l'actor n'és l'hereu. Els actors som la tribu més antiga que hi ha al món, som anteriors als jueus, als musulmans… en el principi dels temps l'home era actor, després va venir la paraula, les religions i altres coses. Nosaltres responem a una manera molt antiga de posar el cos en el temps i en l'espai. La idea de la poètica de l'actor pretén posar l'actor en un lloc diferent al de la representació simple d'un text. L'actor genera llenguatge. Evidentment hi ha d'haver un entrenament que apunti cap aquí. Tot això té a veure amb les tradicions stanislavskianes. Estimem la paraula, no la mensytenim, però el llenguatge de l'actor és una cosa més complexa, amb lleis pròpies i autònomes. Un actor és algú que amb la complicitat del director allibera forces a l'escena, ambdós tenen l'assaig com un camp de batalla. Les connexions, les associacions i les ressonàncies personals d'aquest univers incommensurable que és el camp poètic de l'actor té a veure amb les seves imatges, les seves associacions, les seves ressonàncies, les coses que ha llegit, que ha escoltat, les veus de la seva infantesa, les olors, els sabors, la seva postura ideològica davant del món en què viu, la geografia de la qual prové… no és el mateix un actor de Catalunya que un d'Aragó que un d'Extremadura… i això és meravellós, cadascun ressonarà de manera diferent, perquè la terra és diferent, perquè les veus dels seus avantpassats ho són també, les cançons que va escoltar de nen són diferents… tot aquest conjunt de coses que esclata són la poètica de l'actor.

- Els curs que imparteixes és per a actors i per a directors, quines coses tenen en comú?

Només el lloc des d'on es mira és diferent. El director no és fora, el director és dins, i el primer que posa el cos és el director, i si no el posa, l'actor no el posarà mai. Hi ha obres molt ben muntades, molt ben iŀluminades, amb una molt bona dicció dels actors, però són mortes, només hi ha el treball de posada en escena, no es té en compte l'actor, s'hi veuen idees, però no s'hi veu teatre. Per haver-hi teatre hi ha d'haver quelcom d'ineludible que s'hi esdevé en aquest temps i en aquest espai privilegiats on es realitza la comunió entre els intèrprets i els espectadors. Però un veu muntatges i els apila en la seva memòria com diaris a casa seva, informació sobre informació només. L'actor com a poeta implica un conjunt de riscs, l'actor pren decisions que comporten riscs. Què hagués estat de Velàzquez davant Les Menines si no hagués pres un risc? S'han d'assumir riscs davant de l'obra.

- Creus que anem cap a una dramatúrgia universal?

Som meravellosament diferents, i això dóna peu a llenguatges amb unes diferències notables. Veient diferents muntatges en diferents llocs et permet polsar de cada actor el seu propi imaginari. Hi ha coses universals evidentment, però respecte a l'art hi ha quelcom que hem de valorar intensament: la diferència. Som davant d'un nou concepte de l'universal. Pensem en els grans mestres que plantegen coses en el teatre, Grotowsky o Meyerhold que són dos referents importants per exemple. Si llegim els escrits, sobretot de Grotowsky, veurem que ell fa de la forma de treballar, una cosa singular per a cada cultura. L'entrenament, justament apunta a despertar la singularitat de cada lloc. D'un Rei Lear, en llocs diferents en sortiran versions diferents, i això és bo.

- Què hi veus en comú en el teatre que s'està fent a l'actualitat, a l'Argentina i aquí?

Aquí he vist poca cosa. Pel que he parlat amb els alumnes i pel que he sentit, aquí, abans de l'abordatge del muntatge, s'està massa pendent de les idees prèvies del text de l'autor. L'actor i el director sembla que tractin d'entendre el més previsible, les idees d'un text, de com representar-les a escena. És un teatre molt subjecte a la idea de la representació. A l'Argentina en aquest moment hi ha una confusió bastant gran. Per a vosaltres, els argentins som Buenos Aires, i això és com si diguéssim que els espanyols són Madrid. És tan divers el que s'esdevé a l'Argentina, línies i concepcions estètiques tan fortes i diverses que no es pot parlar d'un teatre argentí. El teatre com a llenguatge no és una necessitat implantada, no hi és dins dels hàbits de consum. El teatre com a llenguatge està devaluat perquè implica uns altres codis que els actuals per a la seva percepció. El teatre que jo pretenc fer és amb un espectador molt actiu, molt atent. Un teatre que no sigui només un entreteniment.

- I els actors i els directors del curs, com els avaluaries?

Estic molt sorprès. Jo tenia la idea de que si bé tots tenien experiència actoral com a professionals, tindrien una necessitat molt forta d'enganxar-se al text, i m'han sorprès fent coses amb un gran lliurament i poesia, i amb textos que han portat ells, que des del primer moment han posat en el pla de la teatralitat. Han estat valents al sortir-se'n dels seus hàbits i lliurar-se ràpidament als nous plantejaments. Són molt bons.

- Explica'ns una mica què feu a Rosario?

De Rosario em costa parlar. Allà conviuen diverses línies. Una, que ve dels anys setanta i que va tenir molt a veure amb la resistència a la dictadura militar del país. Una altra, és la del treball que estem fent sobre la dramatúrgia de l'actor i el director, la recerca d'un llenguatge que podríem anomenar “creació coŀlectiva” que és el resultat d'un procés de mesos i té a veure amb l'escriptura. L'escriptura final que anomenem “obra” i que és el que es presenta al públic. Aquesta és una línia molt pròpia de Rosario. Una altra línia és la d'un teatre basat en l'estudi del text com a força principal. L'actor està en funció de representar allò que va entenent que l'autor suposadament va voler dir. Hi ha una altra línia que no acaba de concretar la seva forma de treballar basada en l'espontaneïtat, surten coses interessant però també surten nyaps, respon a les intencions d'innovar, trencar, provar i mesclar multiplicitat de llenguatges.

- Com es concreten aquestes línies?

Sobretot en pactes momentanis. En els darrers anys no hi ha massa trajectòria de grups comptant amb algunes molt valuoses excepcions. En una ciutat com Rosario hi ha greus dificultats econòmiques per tirar endavant projectes. Moltes de les obres que es presenten no estan sostingudes per grups sinó per pactes momentanis. Hi ha actors que estan de pas, ara treballen amb una línia ara amb una altra. Jo generalment treballo amb actors que s'han entrenat amb mi, no cal que tinguin la meva línia, però sí que hagin pogut entrenar-se amb mi durant un cert temps. Ho necessito per poder-los dirigir. A Rosario si bé el director és important no és un objecte de culte. La poca gent que va al teatre va a veure el treball del conjunt.

- Les produccions a Rosario són privades o tenen suport públic?

A l'Argentina tenim el que s'anomena Instituto Nacional del Teatro que dóna una mica (pocs) diners per cobrir una part petita del muntatge. No hi ha teatres oficials amb elencs oficials a Rosario, en altres províncies sí. Els nostres muntatges són senzills en quan a la seva materialitat, cadascú hi posa el que bonament pot.

- Quan temps esteu treballant un muntatge?

Tres dies a la setmana, durant nou mesos. Què més voldríem que poder assajar tots els dies, seria un luxe. Hi ha grans actors molt reconeguts que no viuen del teatre, viuen de fer televisió i cinema. De totes maneres això no és una preocupació.

- Quines són doncs les preocupacions?

La preocupació artística d'uns quants és la del llenguatge. La meva preocupació, i la de molts amb qui comparteixo el treball és: com donar testimoni que el teatre és una elecció de vida que implica valentia. El teatre és per aquells que hi volen posar el cos i que creuen que el teatre és un llenguatge indispensable, que sosté una activitat amb la que creiem, que estimem, en la que invertim la vida, i que no està regida per les modes, la nostra preocupació és tot això. Quan veus una bona obra, alguna cosa se't revolta, alguna cosa se't canvia de lloc, en aquest sentit el teatre també és una activitat revolucionària. El teatre no pot satisfer tots els gustos. Jo els dic als meus alumnes, si vosaltres poseu davant el concepte ‘fama', d'entrada ja heu perdut, dediqueu-vos a la televisió, al cinema, però no perdeu el temps fent teatre.

- En el cinema i a la televisió també hi ha una poètica?

El cinema del Víctor Erice per exemple n'és un exponent. La meravella del teatre és la seva qualitat efímera. Com aprehendre allò que no es pot aprehendre, com fer visible allò que naturalment és invisible, aquestes també són preocupacions. I com sostenir una disciplina de treball davant d'un món absolutament advers al nostre treball, aquesta és la nostra principal preocupació, i també la de fer un treball potent, autèntic i honest. ❚

Entrevista publicada a la revista Entreacte 161 editada per l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC)

No hay comentarios:

Publicar un comentario